«Sortint del poble pel camí dels Tamarius, arribareu al cap d’un quart i mig a les closes, i ja em direu si gaires indrets uns somriuen més dolçament, sempre que no us deixeu enganyar pel posat il·lusòriament tranquil d’aquest paratge que se us entortolligui al cor com una heura de lenta creixença.
(…) les closes a la primavera, quan enmig dels recs veureu esclatar una munió de petites flors blanques i els arbres de les voreres, saules, freixes, plàtans, verdegen tots a la seva manera, mentre algun pollancre escadusser treu els seus borrons rosats, amb carnació de galta. I a l’estiu, quan sovint alena la marinada i les xiques erugues verdes es pengen i caminen en arcs flexibles entre les branques vincladisses i les menudes reinetes salten al fresseig de les vostres passes i veieu entre el tapís fullós les tórtores brunes matisades de llicorella i farigola.
…les closes a l’hivern _quan hi corre la tramuntana com una gran esgarrifança_ encara xopes de les pluges de tardor, i mireu els arbres nus com un poema descarnat, reixes vives, cossos oferts a l’abraçada impetuosa del vent que va eixugant, però mai ben bé del tot, els efímers estanys, els falsos aiguamolls on el dibuix de branques i branquillons s’emmirallava, on venien a beure les fredelugues de crestetes airoses i fins i tot, en dies freds, algun aplec de bernats pescaires.
El gos de la besàvia, la Viola, diuen que es va esmunyir fins a les closes per morir-hi, quan va adonar-se que ja no podria flairar res més, i així es va adormir panteixant entre la seda de l’herba i la mortalla de les fulles i una casa d’arrels va ser el seu clot.» Pàg. 24-25