PLAÇA AL CAMÍ DEL MAGRANERS
«Jo aniré amb la nena, va dir. Em vaig tornar a sentir important per algú i vaig donar-li la mà, tota cofoia, per travessar la plaça i seguir el camí dels magraners cap a l’església que semblava, de tant daurada, una llesca de pa torrat amb mel. Ella es va aturar, abans d’entrar-hi, davant la tomba on tenia el marit i el seu fill Jeroni. «Qui sap si vindrà l’oreneta blanca» _pensava jo mentrestant -, però no va pas comparèixer.» Pàg. 144
POEMA DEL CAMÍ DEL MAGRANERS
El camí dels magraners soleta em deixà l’alcova.
Adéu, amor matiner, lleugeres ales de rosa.
Per a gronxar els tamarius
la marinadeta torna
però els meus cabells pel coixí cap alè no els farà moure.
Pàg. 77