CASA
«Assegurava que no va esporuguir-la gens ni mica entrar en aquella casa tan gran, de façana que sembla no acabar mai, amb el gran balcó de barana historiada i una torre al cim des de la qual, deien, es podia veure tot l’Empordà. Ella deia que tot allò que no s’albirava des del mirador de can Moragues ja no era l’Empordà. La casa era aleshores plena de gent: la mestressa _la senyora Esperanceta_, ja vídua del senyor Josep; el fill gran, en Tomàs Moragues, el mateix que després van matar, els germans petits i les dues minyones; tots aquests vivien al primer pis, on ara viuen vostès. A dalt hi havia, a més a més del graners, les habitacions dels mossos, i també d’un sastre i un fuster que hi vivien cada hivern i que no estaven pas mai sense feina. Pàg. 19
TORRE CAN MORAGUES
«Vilasirvent des d’aquí dalt us semblarà més gran que no és realment, per l’amplària dels patis i la gran quantitat d’edificacions _cases, pallers, coberts pels tractors, quadres_ que s’estenen des del cementiri, a ponent, fins a la petita església romànica (…), vora els alts xiprers i les atzavares d’una sola florida. Hi ha moltes cases quasi buides: algunes ja mortes, deshabitades deixades a una lenta destrucció; dues o tres de llogades a passavolants, i altres on el teulat abriga la solitud d’un vell o d’un matrimoni ja molt gran (…). El poble no arriba ni de bon tros a les tres-centes ànimes. (…) Com podeu veure, el mar no és pas gaire lluny: la distància que el separa de Vilasirvent és com una resclosa que deixa alenar la marinada i arribar grans vols de gavines fins als sembrats; de vegades, també, alguna filera de coll-verds, que vénen dels aiguamolls, i en canvi tanca l’allau de turistes; només alguns d’escadussers vénen a escoltar les sardanes, el dia de la Festa d’estiu, a la plaça voltada d’acàcies encara joves i de cases molt velles amb graciosos ràfecs.» Pàg. 17-18
ASSASSINAT DE TOMÀS MORAGUES
« Tot just acabava de fer-ho i se’n tornava a dormir, que li va semblar sentir soroll de passes i altres fresses esmorteïdes, i de cop es va quedar glaçada de por, sense poder ni cridar, talment com si ho somniés: entrava donya Dolors, blanca com un glop de llet, i l’empenyia un home molt alt que la mare no coneixia i que a la minsa llum del quinqué semblava un gegant; duia un abric fosc i una bufanda que li tapava mitja cara i amenaçava la mestressa amb un ganivet. (…) La por i les amenaces _«us mataré si crideu»_ les van deixar sense veu ni esma. (…) La mare, a més, quan va poder raonar, es va esverar perquè sabia que la senyora tornava a estar embarassada de poc temps i va témer que no li vingués un gastament. Va sortir, doncs, al carrer, i va anar a cridar la llevadora i en Narcís Julià; era l’home de confiança de can Moragues i vivia prop, es pot dir a l’altra banda del jardí. Mentrestant l’altra minyona havia ficat donya Dolors al mateix llit de la Serafina; li va semblar que estava molt malalta i afectada dels nervis. Havien baixat els mossos i el que anava davant de tots, en Pere, va entrar a l’alcova del matrimoni i en va sortir cridant: _Ai, senyora, que l’amo és mort! (…) L’havien assassinat a cops de destral, ferint-lo al cap i al coll, i tot es veia remenat al seu voltant. » Pàg. 28-29
CANVIS A LA CASA
«Sobretot, però, va tenir punt a esborrar tota petjada de la tragèdia, i va mirar que no fos tan fàcil d’entrar a la casa. Per això va fer tapiar la porta que des de l’escala donava massa còmode excés a la saleta i a l’alcova del matrimoni i va convertir-les en pastador, amb un forn ben gran per coure el pa, i cossis d’aram per al lleixiu i per a bullir, al seu temps, el vi dolç, amb canyella i pomes del ciri. A més a més, pensant en els néts que segurament tindria, car a can Moragues sempre hi havia molts infants a les famílies, va afegir dues gran habitacions a la casa, que en el primer pis ja en tenia cinc sense comptar la sala, l’oratori, el menjador i l’arxiu _hi va reforçar totes les portes a través dels quals hom podia entrar pel camí que fos, a can Moragues.» Pàg. 76
JARDÍ CAN MORAGUES
«No en va tenir prou amb el jardí de sempre, no gaire gran, que hi havia davant de la casa; va voler arranjar, en forma de jardí italià, el terreny que donava al camí de l’era, a la banda nord. Un mur de força alçària i una reixa va encloure una deliciosa arbreda, amb xiprers i llors, que no s’espantaven de la tramuntana, i al seu redós baladres blancs i roses i la cançó d’un brollador d’aigua claríssima.» Pàg. 75